Breu història de la comunicació

De Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

L’home sempre ha tingut la necessitat de fer-se perdurar més enllà dels sistemes naturals. Aquesta necessitat l’ha dut a esdevenir l’ésser social més avançat del planeta. En aquest punt es pretén explicar com la raça humana a aconseguit aquesta fita i quins canvis li ha suposat com a espècie.

El 100.000 aC es va desenvolupar el llenguatge humà evolucionat. Aquest medi de comunicació era ràpid, orientat a converses persona a persona i només unia la gent que naixia en l’entorn proper del lloc de parla. Tot hi això, aquest avenç va suposar una de les revolucions més grans de la humanitat: per primer cop és podria parlar de la noció de consciència social. L’home era capaç de compartir la seva experiència i passar a formar part així d’una experiència col•lectiva.

Fins al 15.000 aC la única manera de comunicar-se era la parla, però llavors van descobrir que és podia imprimir informació en les parets i que, aquesta, romandria allà per formar part d’un llegat més perenne. Per primer cop, l’home era capaç de comunicar-se amb altres homes més enllà de la seu temps cronològic.

Les pintures rupestres es van anar complicat amb el temps. El caçador i les gacel•les va convertir-se en un concepte més abstracte de caça, un símbol per representar. A poc a poc és van adonar que aquells caçador sempre formaven la mateix imatge amb diferent composicions i, progressivament, tots van anar dibuixant els caçadors de la mateixa manera. D’aquesta manera s’arribava al concepte de ideograma (cap a l’any 5.000 aC).

El ideogrames van anar evolucionar i el seu us recurrent va fer que en sortissin cada com més i, el que és més important, es simplifiquessin cada cop més. D’aquesta manera sumeris, egipcis i xinesos desenvolupaven llenguatges ideogràfics cada cop més amplis (alfabets). Aquest procés va continuar, fins que la forma del caçador ja no era reconeixible, encara que tothom ho continuava relacionant amb la caça.

Encara que l’home d’aquella època ja era capaç d’anomenar conceptes abstractes, la necessitat d’escriure’ls va fer prendre, al antics, una decisió de disseny que trencava radicalment amb el que s’havia fet fins aquell moment. De forma natural, van agafar el ideogrames ja estilitzats i els hi van assignar sons a cadascun, tot eliminant els ideogrames que representaven sons repetits (els grecs el 400 aC). Va néixer així l’escriptura fonètica; l’home ja era capaç d’expressar tot allò que podia dir en paraules.

La paraula i l’escriptura és trobaven ja al mateix nivell, però la paraula encara l’avantatjava en un aspecte. Una paraula podia passar de boca a boca i expandir-se com el foc, però anava perdent significat a cada salt. A l’escriptura, en canvi, no li passava això. Era necessari algun medi portàtil on dur els coneixements escrits de manera poc pesada. Per solventar-ho els egipcis varen inventar el papir i el pergamí, el xinesos el paper i les civilitzacions nòrdiques les tauletes de pell (entre el 400 i el 200 aC). La escriptura podia ser transmesa ara a milers de quilòmetres i, amb ella, el coneixement.

El caçador escrit podia ja arribar a tot el món conegut, però no podia ser entès per tothom. Era necessari un idioma universal que es fes entendre, va començar així una guerra lingüística que encara avui segueix. Diversos imperis van expandir l’idioma per les regions properes i van crear estàndards (com els Romans o els Asteques el 100 aC aproximadament). Es consolidava així una consciència d’imperi que passava molt per sobre de la de individu.

Els llenguatges i les escriptures van continuar perfeccionant i simplificant-se, però encara hi havia fronteres per a la comunicació universal. Si bé és veritat que una carta podia ser enviada sense masses problemes d’una banda a l’altre de l’imperi, la seva difusió es limitava a qui tingués accés al manuscrit; faltava encara molt per que la paraula escrita tingués un contagi igual de ràpida que la parlada. La paraula era fàcil de replicar, però l’escriptura requeria massa habilitat i no permetia anar massa depressa.

Tot hi que la solució va sortir de Xina el s.X dC, considerem que va ser un home qui va materialitzar-la de forma realment eficaç: Gutemberg havia reinventat la impremta el s.XV. Per fi un missatge podia ser replicat, sense errors, de forma realment ràpida. Les llavors de l’home per perdurar en la història ja havia aconseguit assentar-se, ara tot el camí quedava de baixada.

Feia ja milers d’anys que el caçador va deixar les coves. De símbol va convertir-se en abstracció i d’abstracció a só. De mica en mica es va anar entenent i imposant-se a més gent. La impremta l’havia fet immortal, però encara quedava molt de camí per endavant. El llenguatge parlat feia molt de temps que s’usava per expressar les necessitats diàries. Era necessari un medi on la gent pogués llegir diàriament, un mètode més proper al natural que els llibres, un mètode que, encara que fugaz, complementés a la parla en la seva funció diària. Així, el 1609, va sorgir el primer diari de la història. un segle després (1704) ja sortia a Anglaterra el primer diari destinat a distribuir-se a tot el món: el ‘The Daily Cougant’.

La comunicació parlada i escrita ja eren d’us popular. El caçador ja era capaç de moure’s lliurement pel món a tots els nivells. Però encara existia una limitació important: la comunicació requeria encara de la proximitat. El medis no permetien distàncies major que pocs metres. Era necessari evolucionar un llenguatge que feia molts segles que s’havia deixat aturat: el llenguatge físic. El 1794 és va realitzar la primer comunicació a distància mitjançant moviments d’una bandera. Per primer cop, el caçador tenia un rival, un nou llenguatge fonètic destinat a marcar el rumb de la consciència humana.

El 1837 s’inventa el telègraf i la distància de comunicació és multiplica per mil. Per primer cop, el llenguatge es converteix en informació matemàtica intel•ligible per qualsevol ésser humà. Tot hi això, aquesta nova forma de comunicació necessitava encara de bagatge per tal de formar imperis lingüístics on poder estandarditzar-se. Així neix el 1840 el codi morse; la comunicació acabava d'aconseguir un abast mundial.

El 1876 Granham Bell iguala el llenguatge parlat al dels demés medis mitjançant el telèfon. Per primer cop es fa la separació física entre els debatents. La comunicació pren llavors un nou aire, un cop assolida la fita de perdurar, es preten aconseguir un objectiu sense precedents, fer el món més petit.

La comunicació per l’aire semblava el pas lògic en aquell moment. Del 1898 (primera transmissió per ràdio) fins al 1930 comencen a néixer xarxes locals de radiodifusió; l’home acabava d’aconseguir-ho. De parlar en petites comunitats limitades físicament havia creat un nou món de connexió per sobre del seu on la comunicació fluïa. Per fi es va parlar d’una vertadera xarxa de comunicacions que superava les fronteres físiques.

La radiodifusió va donar lloc a la televisió poc temps després (1950) i el llenguatge visual va avançar fins a límits insospitats. El següent pas lògic estava clar, calia interconnectar aquelles xarxes disperses de comunicació mitjançant satèl•lits (Sputnik el 1957) per tal de formar-ne una d'única. Es pretenia aconseguir la creació, per primer cop, d’un marc de comunicació únic per unir a tota la humanitat.

El concepte de xarxa global havia estat creat, ara només calia perfeccionar-la. La comunicació ja estava a l’abast de tothom i el caçador es movia lliurement per diaris de tot el món. Tot hi això, l’escriptura s’estava quedant enrera respecte la televisió i la ràdio. Era necessari un medi on la paraula escrita perdurés per sempre i arribes a tothom.

ARPANET va nèixer el 1969 i poc temps després es va obrir al món sencer amb el nom d’Internet. Internet és el major conglomerat d’informació del planeta fins els nostres dies. Internet és la cova d’espai infinit on, encara avui en dia, els descendents d’aquell caçador es poden llegir.

Amb Internet el homes hem aconseguit desvincular la nostra capacitat natural de comunicació de la capacitat intel·lectual. De mica en mica, hem anat incorporant reflexos de les nostres capacitats a aquest món gairebé conceptual. Hem creat correus electrònics que funcionen igual que els del món real (1980), hem dissenyat objectes virtuals on contenir informació publica com l’HTML i sistemes de privacitat on guardar la nostra intimitat de forma encriptada, hem fet comunitats virtuals, llocs on poder desar les nostres opinions com el fòrums (1990) i llocs on poder parlar directament com els chats.

Els homes hem partir del caçador per transmetre’l per tot el món, i ara ens disposem a partir del bit abstracte i crear-li tot un nou món per on extendre’l.